Les Troyens

Els troians

La partitura per a piano
Títol original	Les troyens
Forma musical	òpera
Compositor	Hector Berlioz
Llibretista	Hector Berlioz
Llengua original	francès
Basat en	Eneida de Virgili (Virgili )
Data de publicació	segle XIX
Parts	cinc
Catalogació	H 133[1]
Personatges	Enée (Enees), heroi de la mitologia romana (tenor) Cassandre (Cassandra), profetessa (soprano) Chorebus, amant de Cassandre (baríton) Helenus, fill de Priame (tenor) Hecuba, muller de Priame (tenor) Pantheus, sacerdot troià (baix) Priame, rei de Troia (baix) Esperit d'Hector (Hèctor), aparició nocturna (baix) Ascagne, fill d'Enée (soprano) Andromaque (Andròmaca), vídua d'Hèctor (personatge mut) Didon (Dido), reina de Cartago (soprano) Narbal, conseller de Didon (baríton) Anna, germana de Didon (contralt) Iopas, poeta de la cort de Didon (tenor) Hylas, mariner troià (tenor) Mercurio, deu de la mitologia romana (baríton) Dos soldats, baríton i baix
Estrena
Estrena	4 de novembre de 1863
Escenari	Théâtre Lyrique de París,
Estrena als Països Catalans
Estrena al País Valencià	31 d'octubre de 2009, Palau de les Arts Reina Sofia (estrena a Espanya)

Les Troyens és una òpera francesa en cinc actes d'Hector Berlioz sobre un llibret del mateix compositor, inspirat de l'Eneida de Virgili. Escrita entre 1856 i 1858, Les Troyens era l'obra més gran i més ambiciosa de Berlioz, l'addició de la seva carrera artística sencera, malgrat que Berlioz mai la va escoltar completa en tota la seva vida. Sota el títol Les Troyens à Carthage, els tres últims actes s'estrenaren, amb molts talls, al Théâtre Lyrique de París el 4 de novembre de 1863. Es repetia 21 vegades. En l'actualitat és reviscuda periòdicament.

L'òpera més gran de Berlioz i la culminació de la tradició clàssica francesa^[2] s'ha realitzat en molts teatres d'òpera al voltant del món. Però la seva ciutat adoptada, París, no va veure l'òpera completa fins a l'octubre de 2003, quan la dirigí John Eliot Gardiner al Théâtre du Châtelet, gairebé exactament 140 anys després que la seva estrena en una versió truncada al Théâtre-Lyrique, ara rebatejat Théâtre de la Ville, localitzat exactament davant el Théâtre du Châtelet a través de la Place du Châtelet.^[3]

Obra grandiosa i desigual, encara que plena de moments de gran qualitat teatral, Les Troyens no va començar a comptar en el panorama operístic fins a la versió íntegra de Colin Davis el 1969.^[4]