Ministrer

Un ministrer o ministril era un instrumentista, segons la denominació pròpia dels segles segle xv al segle xviii, tot i que encara es troba esporàdicament al segle xix.^[1]

Aquests instrumentistes, ho eren principalment d'instruments de vent i acostumaven a tocar en grup, integrant-se en conjunts més o menys estables denominats sovint cobles, mot relacionat amb l'acció d'acoblar-se, d'ajuntar-se per fer música. Sobretot en el Renaixement i principis del Barroc, aquests ministrers van tocar instruments de vent aptes per a l'acompanyament de la música vocal a cappella, és a dir, doblant les parts vocals, o bé per fer música instrumental a l'aire lliure: cornetes, xeremies, sacabutxos i baixons. Els ministreres a vegades formaven part de les capelles, a vegades constituïen grups al servei del poder civil, sobretot municipal, i en altres indrets es constituïen en grups autònoms que es llogaven a qui necessitava un grup de música per a una festivitat.^[2]

Segons el Diccionari Oxford de la Música, sembla que la paraula menestrel indicava inicialment la classe més elevada dels artistes públics. En el segle xiv era el mot que s'emprava per designar els músics en general. Al segle xiv a Catalunya, la paraula agrupava els instrumentistes de la cort. En el segle xvi, a més es troben acompanyant les capelles corals de les catedrals. Segons el diccionari d'Alcover-Moll, ministrer, ministril o menestril era l'executant o sonador d'instrument musical.^[3]