A l'Occident cristià, el poder es divideix entre autoritats temporals i espirituals :
- a l'Església es reconeix un poder espiritual exercit sobre les ànimes, pel que fa a la salvació mitjançant la definició i el manteniment del dogma (tradició, concilis, etc.) en el marc de la religió;
- als sobirans i als poders civils es reconeix el poder temporal, restringit als afers humans i a l'ordre social, i exercit sobre els cossos i els béns.
S'han establert dues jurisdiccions separades i han definit les seves respectives jurisdiccions. L'Església ha gaudit però, a l'edat mitjana (doctrina de les dues espases) i a l'època moderna (doctrina dels dos regnes, ultramontanisme), d'una extensió del seu poder en el domini temporal.