Racionalisme (filosofia)

Per a altres significats, vegeu «racionalisme crític».

Història de la filosofia
Antiga Medieval Renaixentista (humanisme) Moderna (il·lustració) Filosofia contemporània Filosofia postmoderna
Per cultura: Filosofia Índia Filosofia xinesa Filosofia japonesa Filosofia jueva Filosofia cristiana Filosofia islàmica

En filosofia, el racionalisme és un corrent de pensament, una actitud filosòfica que considera que l'única manera vertadera de conèixer, comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó,^[1] ja que els sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos.^[2]

L'ideal d'aquesta doctrina era convertir la filosofia en una ciència exacta com les matemàtiques. Defensa l'innatisme i el coneixement a priori i l'evidència com a criteri únic del coneixement veritable. S'oposa a l'empirisme i a la creença cega en l'autoritat. En alguns epígons de l'escolàstica va ser un terme pejoratiu per referir-se a aquells pensadors que pretenien -inútilment- arribar a la veritat només amb la raó.

El racionalisme ha aparegut de diferents maneres des de les primeres etapes de la filosofia occidental. Va ser René Descartes qui el proposà, altres racionalistes destacats han estat Baruch Spinoza, Gottfried Wilhelm Leibniz, Blaise Pascal, Nicolas Malebranche o William Godwin.^[3] Immanuel Kant, del seu costat, va temptar integrar en el seu pensament les opcions contraposades del racionalisme i de l'empirisme.

En un debat filosòfic important durant la Il·lustració,^[4] racionalisme (de vegades aquí equiparat amb innatisme) s'oposava a l'empirisme. D'una banda, els racionalistes van emfatitzar que el coneixement és principalment innat i que l'intel·lecte, la facultat interna de la ment humana, pot, per tant, captar o derivar directament les veritats lògiques; d'altra banda, els empiristes van emfatitzar que el coneixement no és principalment innat i s'obté millor mitjançant una observació acurada del món físic fora de la ment, és a dir, a través d'experiències sensorials. Els racionalistes van afirmar que existeixen certs principis en lògica, matemàtiques, ètica i metafísica que són tan fonamentalment certs que negar-los fa caure en contradicció. Els racionalistes tenien una confiança tan alta en la raó que la prova empírica i l'evidència física es consideraven innecessàries per determinar certes veritats – en altres paraules, "hi ha maneres significatives en què els nostres conceptes i coneixements s'adquireixen independentment de l'experiència dels sentits".^[5]

Diferents graus d'èmfasi en aquest mètode o teoria porten a una sèrie de punts de vista racionalistes, des de la posició moderada "que la raó té preferència sobre altres maneres d'adquirir coneixement" fins a la posició més extrema que la raó és "l'únic camí cap al coneixement".^[6] Donada una comprensió premoderna de la raó, el racionalisme és idèntic a la filosofia, la vida d'investigació socràtica o la clara zetètica (escèptic) interpretació de l'autoritat (oberta a la causa subjacent o essencial de les coses tal com apareixen al nostre sentit de certesa). En les últimes dècades, Leo Strauss va intentar reviure el "Racionalisme polític clàssic" com una disciplina que entén la tasca del raonament, no com a fonamental, sinó com a maièutic.