Back Semiramis (opera) Czech Semiramis Danish Semiramide German Σεμίραμις (όπερα του Ροσσίνι) Greek Semiramide English Semiramide Spanish Semiramide ET Semiramide Finnish Semiramide French Semiramide GL
_(cropped).jpg) Joséphine Fodor com a Semiramide per a la representació de París el 1825 | |
| Títol original | Semiramide |
|---|---|
| Forma musical | òpera  |
| Compositor | Gioachino Rossini |
| Llibretista | Gaetano Rossi |
| Llengua original | Italià |
| Basat en | Sémiramis de Voltaire |
| Data de publicació | 1823 |
| Gènere | Melodramma tragico |
| Parts | Dos |
| Personatges |
|
| Estrena | |
| Estrena | 3 de febrer de 1823 |
| Escenari | Teatro la Fenice de Venècia, |
| Estrena als Països Catalans | |
| Estrena a Catalunya | 20 d'abril de 1826, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya) |
| Estrena al Liceu | 20 d'abril de 1854 |
 
| |
Semiramide és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en Sémiramis de Voltaire (1748), que al seu torn es basava en la llegenda de Semiramis d'Assíria.[1][2] S'estrenà al Teatro la Fenice de Venècia el 3 de febrer de 1823, sense entusiasmar.[3] A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 20 d'abril de 1826.[4]
Semiramide va ser l'última òpera italiana de Rossini i, segons Richard Osborne, "podria anomenar-se Tancredi revisada".[5] Com a Tancredi, el llibret de Rossi es basava en una tragèdia de Voltaire. La música va prendre la forma d'un retorn a les tradicions vocals de la joventut de Rossini, i va ser un melodrama en què "recreava la tradició barroca del cant decoratiu amb una habilitat inigualable".[6] Les escenes de conjunt (sobretot els duos entre Arsace i Semiramide) i els cors són d'alt nivell, així com l'escriptura orquestral, que aprofita plenament una gran orquestra.
És l'última òpera que Rossini va escriure per a Itàlia abans d'instal·lar-se a París. A part d'Il viaggio a Reims, que encara es troba en italià, les seves últimes òperes van ser composicions originals en francès o adaptacions reelaborades al francès d'òperes italianes anteriors.
Amb una estructura molt complexa i amb aproximadament quatre hores de durada -alguna escena supera els vint minuts-, Semiramide l'òpera més llarga que fins al moment havia escrit Rossini.[7] Només la va superar Guillaume Tell (1829), que amb cinc actes i ballet estava sotmesa a les demandes de l'Òpera de París. És un exemple clar del belcantisme i també la que més reptes vocals planteja, alhora amb una impecable factura orquestral i vocal.[8] El jove Bellini quan, encara estudiant, va conèixer l'obra va exclamar: «Val la pena escriure més música?»[9]
- ↑ Raymond Monelle 1992, Semiramide redenta: archetipi, fonti classiche, censure antropologiche nel melodramma, Music & Letters, 73(3), pp. 448–450
- ↑ Marita P. McClymonds 1993, Semiramide redenta: archetipi, fonti classiche, censure antropologiche nel melodramma. Notes (2nd series), 50(1), pp. 139–141.
- ↑ Pla, Ramon «Rossini. El cant del cigne de l'òpera seriosa». La Vanguardia, 18-11-2005.
- ↑ «Teatro». Diario de Barcelona, 20-04-1826, pàg. 888.
- ↑ Osborne, 1990, "Farewell to Italy: Semiramide", p. 302.
- ↑ Guido Johannes Joerg 1991, Booklet accompanying ArtHaus DVD, p. 27
- ↑ «El melodrama 'Semiramide' de Rossini torna al Liceu un segle després». Vilaweb. [Consulta: 17 abril 2016].
- ↑ Alonso, Gonzalo. «"Semiramide" necesita unas tijeras» (en castellà). La Razón. [Consulta: 14 abril 2016].
- ↑ Franco, Enrique. «De Isabel Colbran a la diva catalana» (en castellà). El País. [Consulta: 17 abril 2016].