Back Srivijaya AF Srivichaya AN سريفيجايا Arabic Srivijaya AST Шривиджая BA Srivijaya BCL Шрывіджая BE Sriwijaya BEW Шривиджая Bulgarian Kedatuan Sriwijaya BJN
| श्रीविजय (sa) ꦯꦿꦷꦮꦶꦗꦪ Sriwijaya (jv) 三佛齐, 室利佛逝 (zh-cn)  | |||||
| Tipus | estat desaparegut | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Capital | Palembang | ||||
| Població humana | |||||
| Llengua utilitzada | sànscrit | ||||
| Religió | Mahayana, Vajrayana i hinduisme | ||||
| Dades històriques | |||||
| Creació | 650 | ||||
| Dissolució | 1377 (Gregorià) | ||||
| Següent | Kingdom of Palembang (en)  i Kingdom of Singapura (en) | ||||
| Organització política | |||||
| Forma de govern | monarquia | ||||
Srivijaya (indonesi: Sriwijaya; malai: Srivijaya)[1] va ser un imperi talassocràtic[2] malai situat a l'illa de Sumatra (a l'actual Indonèsia), que va tenir influència a gran part del sud-est asiàtic.[3] Srivijaya va ser un centre important per a l'expansió del budisme des del segle vii fins al segle xii dC. Srivijaya va ser el primer regne unificat que va dominar gran part del sud-est asiàtic marítim. A causa de la seva ubicació, aquest imperi va desenvolupar una tecnologia complexa utilitzant recursos marítims. A més, la seva economia va anar depenent progressivament de l'auge comercial de la regió, transformant-la així en una economia basada en béns de prestigi.[4]
La referència més antiga data del segle vii. Un monjo xinès de la dinastia Tang, Yijing, va escriure que va visitar Srivijaya l'any 671 durant sis mesos.[5][6] La inscripció més antiga coneguda en la qual apareix el nom Srivijaya també data del segle vii a la inscripció de Kedukan Bukit trobada prop de Palembang, Sumatra, datada el 16 de juny de 682.[7] Entre finals del segle vii i principis del segle xi, Srivijaya es va convertir en un punt hegemònic al sud-est asiàtic. Va estar involucrat en interaccions estretes, sovint rivalitats, amb els veïns Mataram, Khmer i Txampa. El principal interès estranger de Srivijaya va ser fomentar acords comercials lucratius amb la Xina que van durar des de la dinastia Tang fins a la dinastia Song. Srivijaya tenia vincles religiosos, culturals i comercials amb la dinastia Pala budista de Bengala, així com amb el califat islàmic de l'Orient Mitjà.
Abans del segle xii, Srivijaya era principalment una organització política terrestre més que una potència marítima, hi havia flotes disponibles, però actuaven com a suport logístic per facilitar la projecció del poder terrestre. En resposta al canvi de l'economia marítima asiàtica, i amenaçada per la pèrdua de les seves possessions, Srivijaya va desenvolupar una estratègia naval per endarrerir el seu declivi. L'estratègia naval de Srivijaya era principalment punitiva; això es va fer per coaccionar els vaixells comercials perquè atraquessin al seu port. Més tard, l'estratègia naval va degenerar a una flota d'incursions.[8]
El regne va deixar d'existir al segle xiii a causa de diversos factors, inclosa l'expansió dels imperis javanès Singhasari i Majapahit.[3] Després de la caiguda de Srivijaya, es va oblidar en gran part. No va ser fins al 1918 que l'historiador francès George Cœdès, de l'Escola francesa de l'Extrem Orient, en va destacar formalment l'existència.[9]
- ↑ Coedès, 1968, p. 131.
- ↑ Kulke, Hermann Bulletin de l'École française d'Extrême-Orient, 102, 2016, pàg. 45–96. DOI: 10.3406/befeo.2016.6231. ISSN: 0336-1519. JSTOR: 26435122.
- ↑ 3,0 3,1 Muñoz, 2006, p. 171.
- ↑ Laet, Sigfried J. de. History of Humanity. Routledge, 1994.
- ↑ Muñoz, 2006, p. 122.
- ↑ Zain, Sabri. «Sejarah Melayu, Buddhist Empires».
- ↑ Peter Bellwood. «The Austronesians: Historical and Comparative Perspectives».
- ↑ Muñoz, 2006, p. 117.