Autoironia

L'autoironia és el fet i la capacitat de riure's de si mateix; pot ser tant d'una persona de si mateix com de tot el grup social o poble al qual hom pertany.^[1] Pot ser una eina terapèutica^[2] així com un procediment retòric, artístic i literari dins les diverses formes d'humor. L'autoironia és considerada com una font principal d'autoconeixement. Molts la veuen com una condició essencial de la humanitat. Per a Joan Fuster i Ortells: «L'home riu, es riu, i la més elemental observació demostra que sempre riu de si mateix»;^[3] segons Jaume Perich i Escala, l'ésser humà no hi té cap mèrit, puix que «és l'únic que dona motius per a això».^[4]

L'autoironia pot convertir-se en una manera elegant d'autodefensa que fa part de la cultura de certs grups minoritaris, com els transvestits, o certs pobles com es veu en l'humor britànic o jueu. L'autoironia que pot regnar dins d'un grup de vegades pot ser tant feroç, que si provingués d'un d'exterior, seria considerada com a discriminatòria o racista.^[5] Qui riu de si mateix es pot desensibilitzar del mal fet per la ironia o els insults de tercers. És l'arma de molts humoristes, que en riure's fins i tot de si mateixos, s'atorguen el dret de riure's de tot i de tots.^[1] Ans, al contrari, l'absència d'autoironia és una feblesa major dels protagonistes de sistemes polítics dictatorials o d'ideologies dogmàtiques que només veuen el seu punt de vista i que no poden acceptar qualsevol crítica, dissidència o heretgia. La manca d'autoironia és un problema major de moviments integristes, com ho mostren els atacs recents a Charlie Hebdo o al diari Hamburger Morgenpost del gener del 2015 o a altres mitjans de comunicació.

L'escriptor txec Václav Havel va resumir el principi de l'autoironia en la seva famosa frase: «Qualsevol que es prengui a un mateix massa seriosament sempre corre el risc de semblar ridícul. Això no passa mai amb qui sempre és capaç de riure's de si mateix de manera conseqüent.»^[6] En l'àmbit català, entre d'altres, el poeta gironí Carles Fages de Climent o l'escriptor Joan Fuster n'eren uns mestres.^[7][8] El país té una tradició amb revistes satíriques que sempre contenien una gran dosi d'autoironia, com Cu-Cut! (1902-1912) o La campana de Gràcia. Aquesta tradició va renovar-se amb programes televisius com Polònia i Crackòvia, «que es riuen del mort i del qui el vetlla amb una desimboltura que no deixa canya dreta»:^[9]