Basileu (en grec antic: βασιλεύς) és un terme grec que significa 'rei', però que ha tengut molts altres significats i connotacions al llarg de la història. Així, fou un títol emprat pels emperadors romans d'Orient, i també el títol amb què els grecs es referien als emperadors romans, mentre que en època micènica designava un cap o lloctinent subordinat al rei o ànax. Durant tota l'antiguitat, i encara ara actualment, el terme és usat com a genèric per referir-se als reis o monarques en general. En època arcaica, els reis o basileus no eren gaire comuns a les ciutats gregues més enllà de casos concrets, com Esparta o Cirene.[1]
L'etimologia d'aquest mot encara ara és poc clara. Si la paraula és originalment, grega llavors podria derivar de βάσις (basis, 'base'). Tanmateix, aquest origen és dubtós, i la major part de lingüistes suposen que és manlleu de l'edat del bronze, a partir d'un substrat lingüístic preexistent al Mediterrani oriental.[2]