Egocentrisme

Per a altres significats, vegeu «Egoisme».

L'egocentrisme (del llatí ego, 'jo', i 'centre') és una actitud psicològica en la qual l'individu es considera el centre de l'univers i dona valor a les coses en tant que li són d'utilitat pròpia; igualment, és incapaç de posar-se en el lloc de l'altre per considerar des d'allí els fenòmens. En una accepció més àmplia, és egocèntric aquell que considera que el seu punt de vista i els seus interessos són més importants que els dels altres.^[2]

Aquest concepte va ser utilitzat pel psicòleg suís Jean Piaget per assenyalar la incapacitat de les criatures de diferenciar el propi punt de vista del dels altres.^[3] A diferència del llenguatge de comunicació basat en la dualitat pregunta-resposta, sobre la crítica, sobre la pregària, l'amenaça o en tots aquells elements interaccionals, el llenguatge egocèntric representa aproximadament tres quartes parts del llenguatge infantil durant el període d'edat comprès entre els tres i els sis anys; acompanya les activitats solitàries i els jocs simbòlics en què les criatures realitzen monòlegs o imiten les frases realitzades per elles mateixes o altres.

Un altre aspecte de l'egocentrisme, el tenim en l'elevada freqüència de la paraula "jo" en el llenguatge infantil, que es descobreix més en les converses entre criatures que no en les conversacions entre infants i adults.

El llenguatge egocèntric es pot trobar també en fase adulta, quan un ha d'afrontar una situació particularment difícil, o completament inesperada, o en una circumstància euforitzant.