Retaule

Un retaule o reretaule (del llatí retro tabula) és una estructura arquitectònica o de fusteria composta per diverses caselles amb representacions que s'alça a la part de darrere de l'altar de les esglésies cristianes i que constitueix la principal referència visual del presbiteri. Els retaules poden ser fets a base de pintures, escultures o relleus (o bé una combinació d'aquestes coses), malgrat també n'hi ha d'argenteria, esmalts, etc.^[1] Un retaule major és aquell que presideix l'altar principal (altar major) d'una església. Un retauló és un retaule de petites dimensions i, molt especialment, un exvot consistent en una petita tauleta de fusta pintada. Finalment, un retaule factici és un retaule fet acoblant elements de procedència diversa que en origen no formaven una unitat.

Els retaules tenen un gran protagonisme entre els segles del gòtic i el barroc, és a dir, entre la baixa edat mitjana (segles XI al XV) i el final de l'edat moderna (segles XVI al XVIII). Per a l'església catòlica, tot i que el seu ús no està prescrit pels cànons litúrgics, són instruments importants per a la transmissió de continguts doctrinals, per a fer pedagogia de la fe catòlica i per al foment de la devoció popular, de manera que la presència de retaules (amb formes diverses) és pràcticament constant a totes les esglésies del món catòlic. Així mateix els retaules embelleixen i dignifiquen els espais de culte i, mitjançant la seva iconografia, serveixen per a facilitar la identificació dels respectius altars (o sigui, per la imatge d'un sant representada en un retaule es pot saber a quin sant està dedicat l'altar corresponent). En tant que obres d'art a l'abast del públic, els retaules contribueixen decisivament a la formació i la popularització de les cultures visuals. Durant el gòtic foren el principal agent difusor de les iconografies relacionades amb el culte a la Mare de Déu i els sants. Igualment, els retaules barrocs, molt especialment els hispànics, esdevenen un dels més importants vehicles propagandístics de la Contrareforma i de la seva cultura visual.

Els retaules són fruit del mecenatge i, per tant, un element al servei del prestigi i fins i tot de l'ostentació dels seus promotors. Quan són privats, no hi falten els escuts o les referències als donants ni tampoc els seus retrats. Encara que normalment els retaules es denominen segons el tema de la casella principal (Retaule de la Transfiguració, Retaule de l'Esperit Sant, Retaule de la Puríssima Concepció, Retaule de Sant Joan, Retaule de Sant Pere…) és bastant freqüent que també es coneguin pel nom dels seus promotors: Retaule del marquès de Santillana, Retaule del Conestable, Retaule de Portinari, Mare de Déu dels Consellers, Tríptic Werl, Pala Strozzi, Retaule del gremi de blanquers, etc. Per a molts pobles i ciutats, el retaule major de la seva església, sufragat per la comunitat, era un important motiu d'orgull local. Per això també és freqüent denominar els retaules segons el lloc on es troben o d'on procedeixen (per exemple, Retaule de Gant, Retaule de Vallmoll, Retaule del Miracle, Retaule de Guimerà, etc.).

Pel que fa a les estructures dels retaules, tot i no ser obra d'arquitectura fan ús dels elements arquitectònics característics de cada època (columnes, pinacles, entaulaments, frontons..) i també d'un abundant repertori ornamental i decoratiu que evoluciona en funció dels gustos i dels temps.

També s'anomena «retaule» a determinats espectacles teatrals que representen una successió de fets històrics, llegendaris, religiosos, etc. Per exemple el Retaule de Sant Ermengol que es representa a La Seu d'Urgell.