Aquesta pàgina o secció és sospitosa de no respectar la neutralitat del punt de vista. |
El carlisme, també anomenat tradicionalisme, legitimisme o jaumisme (entre 1909 i 1931), va ser —i tot i que molt reduït, encara és— un moviment polític ultraconservador d'Espanya, que pretenia entronitzar una branca alternativa de la dinastia borbònica espanyola.
El carlisme va néixer el 1833 com un moviment tradicionalista en oposició al liberalisme. Els seus postulats ideològics es van resumir en el lema de Déu, pàtria, furs i rei.
El suport social del carlisme provenia tradicionalment de les zones rurals, puix que molts pagesos veien amenaçada la seva forma tradicional de vida amb l'entrada dels principis econòmics liberals al camp, a causa de les successives desamortitzacions i als constants atacs per a privar-los dels drets comunals. El suport del baix clergat al primer moviment carlí també fou considerable, ja que defensava un catolicisme militant, atès que l'Església en aquella època no admetia la llibertat de culte ni la laïcitat de l'Estat. També s'oposava al centralisme, reivindicant la restauració dels furs bascos i navarresos, així com els de Catalunya i la corona d'Aragó, estenent el principi regionalista a tot Espanya.
La vitalitat del carlisme a Catalunya encara al primer terç del segle xx es mostra en elements com la reorganització política finisecular, el manteniment de nombrosos diaris (destacant-ne El Correo Catalán a Barcelona), la creació del Requetè o la participació de carlins en els Sindicats Lliures.[1] Tot i que el carlisme no va tenir cap participació activa en el naixement del catalanisme polític, posteriorment s'hi va sumar esporàdicament i forçat per l'ambient, segons l'historiador Pere Anguera. El 1930 el partit jaumista català va elaborar un projecte d'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, fet que, segons Anguera, es contradiu amb la radical oposició carlina a l'Estatut de 1932,[2] que va fer que alguns antics tradicionalistes fundessin la Unió Democràtica de Catalunya.
Durant la dècada de 1930 fou decisiva la conspiració dels carlins amb els militars contra la Segona República que donà origen a la Guerra Civil espanyola.[3] En la guerra més de 60.000 voluntaris van combatre en el Requetè[4] repartits en 67 terços,[5] entre els quals destacà el Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, format exclusivament per catalans fugits de la zona republicana.[6]