Pretor

Antiga Roma: Regne romà  · República Romana  · Imperi  · Principat  · Dominat  · Imperi d'Occident Imperi d'Orient

Organització social:

Dret romà Assemblees romanes Senat romà Tribus romanes Gens Cursus honorum Ciutadania romana Patricis Equites Plebeus Esclavitud

Magistratures ordinàries

Cònsol Pretor Tribú de la plebs Censor Pontifex Maximus Qüestor Prefecte de la ciutat Edil Prefecte Procònsol Propretor Interrex

Magistratures extraordinàries

Dictador Mestre de la cavalleria Tribú consular Legat Triumvir Decemvir Vigintisexvir Interrex

Càrrecs i honors

Emperador romà Rei de Roma August Cèsar Imperator Princeps senatus Tetrarquia Tetrarca Magister officiorum Mestre dels soldats Governador Dux Lictor Vicarius Tribú militar

El pretor (en llatí: praetor) era un magistrat de la República de Roma, encarregat principalment de l'administració de justícia. Era una magistratura curul, col·legiada (amb un nombre variable de pretors al llarg de la història), i tenia imperium (comandament), tot i que subordinat al cònsol. Portava davant seu sis lictors, encara que en temps de l'Imperi només en duia dos.

Ciceró diu que el nom derivava de praeire, anar al capdavant, obrir la marxa, i que era un títol que ja utilitzaven les tribus del Laci.^[1] Titus Livi diu que equivalia a l'estrateg dels grecs.^[2] Se sap que immediatament després de l'expulsió dels reis de Roma es van nomenar dues persones, dos magistrats que s'elegien anualment, que primer es van anomenar pretors i més endavant cònsols. El text de Ciceró confirma que els pretors eren els caps de l'exèrcit, i l'ús de la paraula Praetorium es refereix al comandament militar.^[3]

L'origen dels pretors es troba a l'inici de la República, quan durant un temps van ser la màxima magistratura de l'estat (praetor maximus i praetor minor). L'organització gairebé definitiva de la seva funció arriba amb les leges Liciniae-Sextiae de l'any 367 aC, quan l'administració de justícia es va separar de la funció directiva de l'estat.^[4]

El pretor inicialment únic va dividir les funcions a partir del 243 aC: el praetor urbanus es va ocupar de les qüestions entre els ciutadans, i el praetor peregrinus de les qüestions entre ciutadans i no ciutadans (peregrini). Amb la conquesta dels primers territoris fora de la península itàlica es van crear dos nous pretors l'any 227 aC, amb la funció d'administració de les noves províncies de Sicília i Còrsega i Sardenya. Posteriorment encara es van crear dos pretors més per a les províncies d'Hispània Citerior i Hispània Ulterior l'any 197 aC. En aquest temps el pretors tenien el càrrec durant dos anys.

Eren elegits pels comicis per centúries, només entre els patricis. Després de la lex Villia annalis (180 aC) calia tenir com a mínim 40 anys. A mitjan segle els pretors provincials van modificar les seves funcions i van fer algunes tasques financeres.

La divisió existent entre dos pretors judicials i quatre pretors provincials es va reformar a l'època de Luci Corneli Sul·la, que va augmentar el nombre de pretors a vuit, i els va donar funcions exclusivament judicials, amb una edat mínima de 30 anys, i amb obligació de pagar els jocs. L'administració provincial quedava a les mans dels ex-pretors, que tenien el càrrec de governador provincial amb el títol de propretors.^[5]